Història dels castells: de Valls al Patrimoni de la Humanitat
Més de 200 anys d'història separen les primeres torres humanes aixecades a Valls, al Camp de Tarragona, de la declaració dels castells com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l'any 2010. En aquest recorregut, els castells han passat de ser un element d'una dansa religiosa a convertir-se en un dels símbols culturals més potents de Catalunya i en un fenomen que avui practica gent d'arreu del món.
La dels castells és una història d'identitat col·lectiva, de resiliència davant la repressió i de superació constant. Una tradició que ha sobreviscut guerres, dictadures i canvis socials profunds, i que cada vegada que semblava a punt de desaparèixer ha tornat amb més força. Conèixer-ne la història és entendre una manera de fer comunitat que no té paral·lel en cap altra cultura del món.
Orígens: el Ball dels Valencians (s. XVIII)
L'origen dels castells es troba en la Muixeranga valenciana, una dansa processional que encara avui es practica a Algemesí (Ribera Alta) durant la festa de la Mare de Déu de la Salut. Aquesta dansa incloïa torres humanes com a element simbòlic i religiós, i va arribar a les comarques del Camp de Tarragona probablement a través de les rutes comercials i festives que unien el País Valencià amb Catalunya.
A Valls, la dansa va rebre el nom de Ball dels Valencians. Les primeres referències documentades daten de l'any 1712, quan ja s'esmenten torres humanes en el context de les festes locals. Amb el temps, l'element acrobàtic —les torres— va anar guanyant protagonisme fins a separar-se completament de la dansa original i adquirir entitat pròpia.
Aquesta separació no va ser sobtada sinó gradual: al llarg del segle XVIII, les torres van créixer en alçada i complexitat, i els grups que les aixecaven van començar a competir entre ells. L'esperit competitiu, que avui és un dels motors fonamentals del món casteller, ja era present des del primer moment. A finals del segle XVIII, Valls comptava amb dues colles rivals que es disputaven la supremacia a cada festa major.
Així va néixer una tradició única al món: construccions humanes on desenes de persones confien les unes en les altres per assolir una fita col·lectiva. Sense cap altre suport que els propis cossos, sense cap xarxa, amb la força, l'equilibri i la tècnica com a úniques eines.
Expansió pel Camp de Tarragona i Penedès (s. XIX)
Durant el segle XIX, els castells van viure la seva primera gran expansió territorial. Des de Valls, la tradició es va estendre a Vilafranca del Penedès, Tarragona i altres poblacions de les comarques veïnes. Cada vila que adoptava els castells hi aportava el seu caràcter i la seva ambició, i ben aviat es van formar colles que rivalitzaven no només dins d'una mateixa ciutat, sinó entre poblacions.
A Valls, la rivalitat entre les grans colles vallenques —antecedents històrics de les actuals Colla Vella dels Xiquets de Valls i Colla Joves Xiquets de Valls— es va convertir en el gran motor del progrés casteller. Aquesta competència va empènyer les dues formacions a assolir fites mai vistes: els primers castells de vuit pisos i, cap a finals de segle, els primers de nou pisos. Cada conquesta d'una colla obligava la rival a superar-la, en una espiral ascendent que va definir el caràcter del món casteller.
Els castells es van arrelar profundament en les festes majors de les viles catalanes. Aixecar castells va passar de ser un entreteniment a convertir-se en un acte d'identitat local i d'orgull comunitari. Les diades castelleres es van consolidar com a moments centrals del calendari festiu, i les colles van guanyar un paper social que anava molt més enllà de l'activitat acrobàtica: eren (i són) espais de convivència, de transmissió cultural i de cohesió social.
Declivi i resistència (primera meitat s. XX)
La primera meitat del segle XX va ser el període més difícil de la història castellera. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va desarticular les colles: molts castellers van marxar al front, d'altres van haver d'exiliar-se, i l'activitat festiva es va aturar completament durant els anys del conflicte. La guerra no només va destruir vides, sinó també el teixit social que feia possibles els castells.
Abans de la guerra, però, hi va haver un moment d'esperança: l'any 1932 Tarragona va acollir el primer Concurs de Castells, amb Pau Casals com a president del jurat. La segona edició es va celebrar el 1933 i, després de la Guerra Civil, el certamen va reaparèixer de manera intermitent fins que la ciutat el va consolidar novament a partir de 1970. El Concurs de Castells de Tarragona →
Amb l'arribada del franquisme, els castells van sobreviure però en condicions molt precàries. El règim va reprimir les expressions culturals catalanes i, tot i que els castells no van ser prohibits explícitament, van perdre bona part del seu context festiu i del seu significat identitari. Les colles van quedar reduïdes a la mínima expressió, amb pocs membres i poca ambició tècnica. Va ser un temps de resistència silenciosa, on mantenir la tradició viva ja era en si un acte de coratge.
El renaixement (1960-1980)
A partir dels anys seixanta, el món casteller va començar una lenta però ferma recuperació. Es van crear noves colles a poblacions que no tenien tradició castellera, i el públic va tornar a omplir les places. Però el punt d'inflexió va ser el Concurs de Castells de 1970, conegut popularment com «el Concurs del segle». Aquella edició va marcar la recuperació definitiva de la tradició: les colles van assolir fites tècniques que feia dècades que no es veien, i els castells van tornar a ocupar un lloc central en la vida cultural catalana.
La dècada dels setanta va ser de creixement sostingut: noves colles, nous públics, noves ambicions. Però la revolució més profunda va arribar als anys vuitanta amb la incorporació de les dones al món casteller. Fins aleshores, el món casteller havia estat majoritàriament masculí. La inclusió de les dones va ser un canvi tècnic i social de primera magnitud.
Les dones van aportar un pes més lleuger als pisos alts de les construccions, cosa que va obrir possibilitats tècniques fins aleshores inimaginables. Però, més important encara, la seva incorporació va transformar les colles en espais mixtos i intergeneracionals, molt més oberts i representatius de la societat. Noves colles mixtes van néixer arreu del país, i les que ja existien van integrar les dones en tots els nivells de l'estructura. Aquesta revolució silenciosa va ser la llavor de l'edat d'or que estava a punt d'arribar.
L'edat d'or (1990-present)
A partir dels anys noranta, el món casteller va entrar en una etapa de rècords històrics i creixement exponencial. El 1998 els Minyons de Terrassa van descarregar el primer 3 de 10 amb folre i manilles, el primer castell de deu pisos completat de la història. El 2015, la mateixa colla va completar també el primer 4 de 10 amb folre i manilles. Cada nova conquesta tècnica demostrava que els límits del possible estaven molt més lluny del que ningú havia imaginat.
L'any 2010, la UNESCO va inscriure els castells a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en una cerimònia celebrada a Nairobi (Kenya). Aquesta decisió va donar projecció internacional a una tradició que avui també té colles estables fora de Catalunya, en ciutats com París, Brussel·les, Londres o Berlín. Castells Patrimoni UNESCO →
Les xifres parlen per si soles: avui el fet casteller aplega més d'un centenar de colles als Països Catalans, al voltant de 13.000 persones associades i més de 12.000 castells cada any. El que va començar com un element d'una dansa local s'ha convertit en un moviment cultural de primer ordre.
Els castells avui: tradició viva
Els castells del segle XXI són un reflex de la societat catalana actual: diversa, oberta i dinàmica. Les colles d'avui integren persones de totes les edats, orígens i condicions. A moltes colles, castellers nascuts a Catalunya treballen colze a colze amb persones arribades del Marroc, l'Amèrica Llatina, l'Àfrica subsahariana o l'Àsia. La pinya, la base del castell, és també una metàfora perfecta de la societat que l'aixeca: tothom hi és necessari, tothom hi té un lloc. La cobertura habitual de TV3 i la plataforma 3cat han portat els castells a centenars de milers de llars, consolidant-los com un dels espectacles més seguits del país.
Més enllà de les places de festa major, els castells han trobat nous espais: events corporatius, celebracions internacionals, festivals culturals. Empreses d'arreu del món contracten actuacions castelleres com a experiència de teambuilding o com a espectacle únic per als seus clients. Aquesta projecció no dilueix la tradició, sinó que la reforça: cada nou espai on s'aixeca un castell és una oportunitat per explicar una història de 200 anys de confiança, esforç i comunitat. Contracta castells per al teu event →